El passat 27 d’octubre vam poder visualitzar la tercera ponència on van assistir els diferents càrrecs del SEM. No els enumerarem per no donar-los aquesta grandesa, ja que aquesta, no es mesura pel nombre de lloances que se li poden donar a unes «cucamones» pel lloc que ocupen, tal com han fet alguns grups parlamentaris, sinó per les aptituds que s’han de tenir per resoldre problemàtiques. I que amb les tècniques i tècnics del servei d’ambulàncies, ja fa anys que tenen un deute pendent per la seva ineficaç gestió i posicionament.
Un cop passada la primera ponència per part de les representacions sindicals, les deixarem com a correctes, menys pels sindicats que s’agafen a la cadira de la negociació sectorial per no desaparèixer, on van ser força lamentables, fins i tot, lloant empreses on fa anys que no tenen representació sindical. D’altra banda, cal anomenar de molt encertada la compareixença del company que va assistir per part de Tècnics en Lluita.
La segona ponència, on van comparèixer les empreses adjudicatàries, va ser un espectacle esperpèntic, arribant a faltar a la veritat en la majoria de les seves intervencions. Res que no ens sorprengués a les persones que treballem al sector.
Aquesta tercera ponència, i a grans trets d’anàlisi, una vegada més, alguns grups parlamentaris han tornat a insistir amb la taula d’equiparació. Tornant a desenvolupar el mateix mecanisme que utilitzen ACEA i els sindicats de la negociació sectorial per continuar dilatant en el temps la precarització del sector.
A la mateixa compareixença s’ha arribat a dir que la taula d’equiparació porta parada des del mes de març. Potser és que volen imitar a la negociació del conveni, que porta oberta sense grans avenços des del 2015.
El que tenim clar, és que estem lluitant contra alguns grups parlamentaris que no es creuen la internalització. Res de nou en terreny polític. I encara queda més clar, que són un grup d’elit d’hipòcrites que no empatitzaran mai amb el ciutadà corrent, ja que estan destinats a la servitud de les elits empresarials i dels “xiringuitos” sindicals.
Però anem al que ens importa. Després d’analitzar les ponències, una cosa ha quedat clara, i és la precarització del sector. Sobretot perquè han justificat la privatització al·legant que podria haver-hi un sobrecost per algunes situacions concretes:
La primera seria la reducció d’hores del personal en passar a un conveni sanitari del voltant d’unes 1600 hores anuals. Cosa que faria augmentar la contractació de professionals a 5800 tècnics, a diferència dels 4600 actuals. Per a, segons les simulacions d’ells, pal·liar aquest dèficit d’hores de l’actual conveni que tenim amb 1752 hores anuals.
La segona situació seria com encaixar el personal en algun conveni. Indubtablement, amb el canvi a l’administració pública (internalització), no es podria continuar amb el conveni actual del sector privat, i s’aniria al conveni de millors condicions. Sembla que aquest punt no el tenen clar. Nosaltres sí.
El que veritablement sorprèn és que les persones responsables del SEM, que ara defensen la gestió actual amb empreses privades, han treballat mà a mà amb molts de nosaltres. On han pogut comprovar de primera mà el trilerisme que practiquen les empreses i la precarietat i el maltractament laboral que pateix el sector.
Dona a entendre, que tanta responsabilitat hagi ennuvolat la seva humil i responsable visió, així com el companyerisme que durant anys van demostrar, i que ara sembla que s’hagi esfumat. El més trist és que són conscients que l’única solució és la internalització, però prefereixen encreuar-se de braços i defensar una sanitat privada que precaritza el treballador i maltracta el pacient. Això els converteix en còmplices de la nostra precarietat i cadascuna de les morts que se’n puguin derivar per ser l’aval necessari dels fons voltors que han demostrat sobradament la seva manca de compromís social.
La nostra obligació és recordar-los que, per desgràcia, els llocs que ara ocupen solen ser poc estables. Al contrari que els nostres, que sempre serem a l’altra banda.
Però no han d’oblidar que és la seva responsabilitat, és la nostra precarietat. I la poca voluntat de molts d’aquests càrrecs, que permeten, consenten i recolzen les trepitjades constants de drets que patim els treballadors que ens deixem la pell cada dia en la nostra tasca professional.
Nosaltres tenim la consciència ben neta. Podran dir el mateix tots/es els càrrecs que recolzen la gestió actual del sistema amb empreses privades sense cap compromís social, que maltracten la classe treballadora i que tracten el pacient com a autèntics paquets de missatgeria?
El que si ha quedat evident, és que la gestió del servei per les empreses privades no surt més econòmic, sinó que tot l’estalvi és degut a la precarització de les condicions laborals del personal del servei d’ambulàncies. Heus aquí el “pasteleo” continuat de tots aquests anys per no oferir millores significatives.
Un altre dubte que ha quedat aclarit per als qui juguen amb les polítiques de la por, és que el personal amb contracte indefinit, en cas d’internalització, quedarien amb la mateixa situació. Ells mateixos ho han exposat.
Ja per finalitzar, unes de les coses que ha quedat més clara, és la manca de control cap a les empreses adjudicatàries. En aquesta compareixença hem assistit a jocs de semàntica digna dels millors trilers, per acabar reconeixent entre línies, la manca de control i auditatge. Per no ser mal pensats, hem de dir amb certesa, que no sabem si compten amb el beneplàcit de l’administració i les empreses subcontractades, però…
Ens sembla que després de veure les diferents ponències, queda més que justificat, que per combatre la precarització del sector, l’únic camí és la internalització.
Fa anys que veiem el complot perpetrat per polítics, empresaris, funcionaris i sindicats grocs, veient any rere any, com retallen els nostres interessos, i el més important, el servei que es presta a la ciutadania, en benefici propi. La nostra lluita ha de seguir als carrers.
Salut companys i companyes.